Noticies

CEIP del Papiol

Deures si, deures no?

Alfonso González Balança és l'autor de l'article que veureu més avall. És professor de Biologia i Geologia a Secundària, estudia Humanitats a la UNIR, i sobretot és pare, de tres nens. Alfonso va decidir imprimir el seu article i enganxar-lo al tauler d'anuncis del centre on treballa, i on assisteixen a classe els seus fills. Us deixem amb el seu article:

Jo confesso

La immensa majoria dels mestres (els meus companys de professió) considera que els deures són absolutament necessaris. Molts estarien disposats a discutir sobre la quantitat adequada, però que cal enviar deures no ho qüestionen; és una cosa tan evident com que a l'hivern fa fred i que a l'estiu fa calor. Diguem que és l'ordre natural de les coses. Els mestres han de manar deures i els nens han fan deures per la mateixa raó que la Terra dóna voltes al voltant del Sol i les plantes floreixen a la primavera: perquè així ha estat sempre i perquè així ha de ser. La maledicció bíblica "guanyaràs el pa amb la suor del teu front" està tan arrelada en la nostra cultura que la fem extensible als nens. La vida és dura; en aquesta vall de llàgrimes no estem per gaudir, sinó per patir.

A gairebé qualsevol mestre que li preguntis per la conveniència d'enviar deures als nens et contestarà, igual que es recita un mantra, que els deures compleixen tres funcions: reforcen el que han après, ensenyen responsabilitat i creen un hàbit de treball. I d'aquí no els trauràs. Això és el que van fer amb ells els seus mestres, això és el que els han ensenyat a l'escola de magisteri i això és el que faran fins que es jubilin. No importa que el nostre país, any rere any, estigui a la cua dels països avançats, pel que fa al rendiment escolar es refereix, tot i que els nostres alumnes siguin els que més dies de classe té l'any i més hores dediquen als deures a casa. És igual que tots els estudis internacionals demostren que els països en els que menys deures s'envien (o en els quals directament estan prohibits per llei) siguin els que millors resultats obtenen; tant és que totes les investigacions serioses hagin demostrat que els deures no només no serveixen per a res, sinó que poden ser perjudicials. Per a molts dels meus companys de professió aquests estudis són una faula de pedagogs progres que no volen que als nens se'ls transmeti la cultura de l'esforç.

Davant d'aquests arguments repetits per tants professors, la meva experiència em diu que els deures són inútils, antipedagògics, profundament injustos i, el que és pitjor, impedeixen als nens realitzar altres activitats molt més importants. Però en primer lloc vaig a explicar per què, al meu parer, com arguments són una fal·làcia i un sofisma.

¿Hàbit de treball? Si dedicar 9 mesos a l'any, 5 dies a la setmana i 5 hores diàries a la realització de tasques escolars, per a un nen d'entre 6 i 11 anys, no és suficient per aconseguir un hàbit de treball, que algú m'expliqui què es necessita per aconseguir aquest hàbit. Nens en edat de córrer i jugar, estan asseguts en una cadira de fusta 5 hores diàries realitzant tasques avorrides i repetitives, mentre exigim que estiguin en silenci i concentrats. Quan els professors vam assistir durant la nostra jornada laboral a una xerrada de més d'una hora, ens retorcem en els nostres seients i mirem el rellotge amb desesperació, tot i que som adults i se'ns suposa una major capacitat d'autocontrol i sacrifici, ¡per no esmentar que ens paguen per això! La meva filla de 8 anys, per exemple, dedica al treball moltes més hores que jo i que absolutament tots els professors que conec (i en conec molts).

¿Responsabilitat? Hi ha moltes formes d'ensenyar responsabilitat, i no només la de complir amb l'obligació de fer deures; sense oblidar que no podem exigir responsabilitat a qui per la seva edat no és responsable del seu temps ni de les seves circumstàncies. La responsabilitat s'adquireix progressivament, i em sembla normal començar a exigir a l'ESO, però no a Primària: el temps de què disposen els infants a la tarda o els caps de setmana no depèn d'ells, sinó dels seus pares.

¿Reforcen el que s'ha après? Un nen de 11 anys només necessita saber sumar, restar, multiplicar, dividir, escriure (correctament) i llegir (amb fluïdesa), per afrontar amb èxit la Secundària. Això no es pot aprendre en 6 anys de treball diari a classe? Els nens no reforcen el que han après a classe a la tarda: el avorreixen. Fins que no vaig tenir fills, i aquests van començar a estudiar a Primària, no em vaig adonar de la sort que vaig tenir d'anar a un col·legi en el qual no es manaven deures fins a la 2a etapa d'EGB (De 6è d'ara endavant) i, la veritat, no m'ha anat gens malament en els meus estudis posteriors.

I ara vaig a explicar per què sostinc que són injustos i inútils: per començar, els deures que es manen són els mateixos per a tots els nens, independentment de la seva capacitat i circumstàncies personals. Això és, per definició, absurd i injust: si la meva filla, que està en 1r d'ESO, no hauria tingut uns pares professors (i per tant amb estudis i MOLT temps per dedicar-li) no hauria obtingut els resultats tan bons que va obtenir en Primària. Però malgrat tota l'ajuda que li hem donat, la meva filla ha dedicat centenars d'hores a realitzar tasques escolars absurdes i repetitives. Perquè la majoria de les activitats incloses en els llibres de text es basen en la repetició, en l'aprenentatge memorístic al peu de la lletra, a copiar mecànicament i en seguir unes pautes de realització molt concretes, que no deixen marge cap a la creativitat, i que aconsegueixen destruir la curiositat dels nens. A més, les tasques que enviem, en molts casos, no segueixen criteri pedagògic algun: he pogut comprovar com el nombre d'exercicis o de treballs que havia de fer la meva filla en una assignatura, tot i tenir al mateix professor, variava enormement d'un any per un altre pel simple fet que, en canviar d'editorial, el nou llibre tenia molts més o molts menys exercicis que el de l'any anterior. És a dir, que els professors enviem tots els exercicis que vénen en el llibre, sense plantejar-nos quants o quins són els necessaris: si són deu, 10, i si són vint, vint (i, per descomptat, CAL fer tots els exercicis i donar tots els temes del llibre). I aquest no és un problema del col·legi dels meus fills (de que els seus professors, excel·lents professionals, no tinc, d'altra banda, cap altra queixa), sinó que és un problema generalitzat de la nostra professió.

Doncs bé, jo confesso que he fet dotzenes d'exercicis de Matemàtiques a la meva filla (si, per exemple, li manaven cinc divisions, ella feia una vegada i jo quatre) li he dictat munts d'exercicis de "Con", li he traduït incomptables pàgines escrites en anglès, l'he ajudat amb desenes de exercicis de Llengua i li he fet molts treballs de diferents assignatures (la meva dona, a més, l'ha ajudat a acabar incomptables làmines de dibuix i treballs manuals). I no em penedeixo! Ho he fet perquè la meva filla tingués una infància feliç i dormís tots els dies 10 hores. Gràcies a això, la meva filla és una nena sana, a més d'una gran esportista, li encanta llegir i escriure per pur plaer, juga a escacs, toca la guitarra i és una nena oberta i sociable que ha jugat centenars d'hores al carrer. I si ara que està a l'ESO puc assegurar que no li ajudo res en absolut i segueix traient molt bones notes, eren necessaris tots aquests deures que li van manar i no va fer? Què passa amb tots els nens els pares treballen matí i tarda i, a més, no té estudis per poder ajudar els seus fills? Doncs simplement que aquest sistema educatiu injust, que coarta la llibertat i la creativitat dels nens, els margina irremeiablement i els assenyala com nens irresponsables i fracassats, alhora que els enfonsa amb negatius, zeros i càstigs, i els mina l'autoestima, fent-los creure que no serveixen per estudiar. Si les circumstàncies familiars de cada nen són diferents, tot el que es mani a casa és, per definició, injust, i condemna al fracàs milers de nens els pares no tenen temps, ni capacitat, per ajudar els seus fills amb els deures escolars .

Però a més, els deures són antipedagògics perquè fan que els nens odiïn estudiar i aprendre. A la majoria dels nens els encanta anar a l'escola, però no suporten fer deures; per als nens estudiar i aprendre és un càstig (els meus fills no poden entendre que jo segueixi estudiant per plaer). Això és el que hem aconseguit manant deures fins aconseguir el tedi dels nens.

I el pitjor de tot: els deures ocupen tant de temps que els nens no poden realitzar altres activitats molt més importants per al seu desenvolupament físic i psíquic; els professors hem aconseguit que els nens portin una vida igual d'sedentària que els adults, amb el consegüent problema, convertit ja en epidèmia, d'obesitat infantil generalitzada.

I és que els mestres no enviem una activitat en concret, un dia en concret, després d'una meditada reflexió, per considerar-la necessària per aconseguir un determinat objectiu que és impossible aconseguir amb el treball de classe, després plantejar els pros i els contres i pensar de quina manera podem aconseguir que els nostres alumnes es motivin amb aquesta activitat (en comptes de considerar-la un càstig), sinó que ho fem de manera automàtica; perquè sí, perquè és el que se suposa que fan els mestres.

Jo proposo que, seguint la lògica dels meus companys mestres, els equips directius dels centres ens manin treball durant les vacances, perquè no perdem l'hàbit de treball adquirit durant el curs. I que quan assistim a un curs de formació, ens manin deures per al dia següent per tal de consolidar els continguts del curs.

Molts companys em comenten que són els pares els que exigeixen que es manin deures als nens. Doncs clar! Per a molts pares els deures són la forma que els seus fills estiguin ocupats i no els molestin demanant-los anar a la plaça a jugar. Molts pares voldrien que els nens estiguessin a l'escola fins a les 8 del vespre, i, per descomptat que hagués classe els dissabtes i que els nens seguissin anant al juliol a l'escola. Per què no els fem cas a això també?

I què haurien de fer, al meu parer, els nens després de la jornada escolar? Doncs segons tots els estudis científics i pedagògics, està absolutament demostrat que els majors beneficis per al desenvolupament neurològic i cognitiu dels nens s'obtenen amb les següents activitats: Esport, Art (Música, Dibuix ...), Joc (imprescindible per a la socialització dels nens i per desenvolupar la creativitat), Idiomes i Lectura. L'art, la filosofia, la ciència, la literatura, la música i totes les activitats més elevades realitzades per l'ésser humà, són conseqüència directa del major èxit aconseguit per la humanitat: el temps d'oci.

Per tant, els nens haurien de passar més temps amb les seves famílies, jugar amb altres nens (a ser possible al carrer) i practicar esport, cada dia; aprendre a tocar un instrument musical, practicar una llengua estrangera i jugar a escacs, diversos dies a la setmana. I, sobretot: llegir, llegir, llegir, llegir, llegir ... Només s'hauria manar de deures, a Primària, llegir cada dia el llibre que ells triïn. I l'endemà, a l'escola, fer una redacció explicant el que han llegit. Res més; la resta d'activitats s'haurien de fer totes a classe. Si intentem reduir el nombre de deures no canviarem res: tots els mestres estan convençuts que ells manen molt pocs deures; només eliminant completament aconseguirem acabar amb aquesta sense raó