Noticies

CEIP del Papiol

Sortida al Centre Interactiu del Peix

Benvolgudes famílies,

L’AMPA, en col·laboració amb la Diputació de Barcelona, el Gremi de Majoristes de Peix de Barcelona i Província (GMP) i Mercabarna, us proposa participar a una activitat en família al Centre Interactiu del Peix (CIP), el proper dissabte 14 de novembre.

La visita al CIP ens mostra el recorregut del peix i el marisc, des que el pesquen fins que arriba a les nostres taules i suposa una experiència enriquidora per a grans i petits.

El recorregut conclou amb els beneficis saludables del consum de peix a totes les edats, realitzant un tastet d’una sèrie de saborosos productes que ens proporciona el mar.

L'activitat seguirà el següent horari:

08:30: Sortida del Papiol

09:30–09:45h: Recepció

09:45–11:15h: Visita guiada al Centre Interactiu del Peix

11:15–11:30h: Pausa

11:30–12:00h: Tastet de productes del mar

El CIP només permet que el desplaçament es realitzi en autocar, pel que la sortida tindrà un preu de 6€ per persona.

L’activitat està destinada a famílies amb infants de Primària, tot i que s’admetran famílies amb germans que es trobin a Infantil. El nombre de places disponibles és de 50.

Aquelles famílies que hi estigueu interessades us podeu inscriure mitjançant correu electrònic a l’adreça ampa@ampapauvila.org o per telèfon (trucada o whatsapp) al 637975550 (Mireia).

Us hi esperem!

Junta de l’AMPA

Posa’t la gorra

L’Associació Suport als Infants de Molins de Rei, formada per un grup de persones de Molins de Rei que des de l’any 2007 organitza la festa infantil Posa’t la gorra, activitat solidaria de suport a l'Associació de nens amb càncer AFANOC (http://www.afanoc.org/), ens ha demanat col·laboració.

Aquesta entitat organitza activitats amb el propòsit de sensibilitzar i donar a conèixer a la societat catalana l'existència del càncer infantil, per tal de normalitzar la malaltia i també amb l’objectiu de recollir diners per un dels projectes emblemàtics de l’entitat La Casa dels Xuclis http://www.lacasadelsxuklis.org/ i per a fer possible la seva continuïtat.

L’objectiu per al curs 2015-2016 és aconseguir els recursos econòmics necessaris per a la remodelació de la sala de jocs i la planta d’oncologia i hematologia pediàtrica de l’Hospital de la Vall d’ Hebron de Barcelona.

Des de l’escola us animem a participar en aquest projecte adquirint una Gorra Solidària, que té un cost de 7 €, que a banda de col·laborar en aquesta iniciativa us permetrà accedir gratuïtament a la Festa Posa’t la Gorra de Molins de Rei que tindrà lloc el proper diumenge 29 de novembre de 2015, de 10 a 14 h, al pati de l’Escola el Palau i a la de Barcelona, que tindrà lloc el dia 12 de desembre al Zoo de Barcelona.

Si voleu col·laborar en la iniciativa cal que porteu 7€ (import exacte) a la tutora del seu fill/a. Teniu temps fins el proper divendres 13 de novembre. A partir del 23 de novembre se us entregarà la gorra solidària.  

L’escola el 2015. Reptes en un món de canvis

Mentre que hi ha països en què infants i joves no poden accedir a a l’educació, n’hi ha d’altres que es plantegen el paper que ha de tenir l’escola, que es repensa amb noves formes i sobretot considerant que l’alumne és el motor de l’aprenentatge.

A Nova York, la Blue School és un referent per la manera com educa: els alumnes es formulen les preguntes sobre què volen aprendre, i a partir d’aquí comença la recerca. A Barcelona, l’Escola Virolai també ho fa. Entrem a les aules de primària un matí amb la directora, Coral Regí. Els alumnes estan treballant un projecte interdisciplinari, que han decidit fer a partir del que ells volien saber. Quan l’acabin, l’exposaran davant d’altres alumnes.

En una altra aula, professors i alumnes parlen de l’error. L’escola hi ha dedicat una setmana temàtica, i a primària els mestres s’ho fan venir bé per fer-los veure que l’error és una oportunitat per analitzar en què han fallat, i, per tant, per aprendre’n.

Coral Regí recorda que va ser el 2004 quan l’Escola Virolai va decidir replantejar-se la metodologia d’aprenentatge. “Va ser un canvi després de moltes dinàmiques de claustres en què ho vam parlar detalladament; també havíem visitat altres escoles que ja ho havien posat en marxa, com la Verdaguer i els Quatre Cantons, i vam viatjar per conèixer què feien en altres escoles del món”. Així doncs, el Virolai va beure de diverses fonts per traçar un nou camí, pel qual ara fan via i en el qual camina com a protagonista l’alumne.

“L’alumnat es fa les preguntes sobre què volen saber, i a partir d’aquí comença la recerca, que després compartiran amb la resta, amb tot l’esforç que implica comunicar”. Dit amb altres paraules, “l’objectiu és educar per al món on viuen, que sàpiguen fer servir totes les eines que tinguin a l’abast per continuar aprenent i que ho facin amb il·lusió”, assenyala Regí. És així com l’alumne és conscient que està aprenent, i que tot allò que fa té relació amb la vida real. Mentrestant, encara avui, hi ha països en què els infants no poden accedir a les escoles.

Reptes d’avui

De fet, l’educació viu el 2015 un doble repte. D’una banda, “tendir cap a una escola que doti els infants de competències per a la vida en l’era d’internet i, per tant, superar l’antiga escola transmissora de coneixements acadèmics”. De l’altra, “aconseguir que tots els infants del món accedeixin a l’educació, en un món on encara és un luxe per a amplíssimes capes de la població”, declara Eduard Vallory, president del Centre Unesco de Catalunya, que alhora cita el nou informe de la Unesco, Repensar l’educació ( www.unescocat.org/fitxer/3686/ repensareducacio.pdf ).

Un món de doble via

Per entendre el doble debat que es planteja ja en ple segle XXI pel que fa al món educatiu, un exemple que planteja Eduard Vallory des del Centre Unesco: “Mentre Finlàndia ha superat el model d’escola transmissora de coneixements, les escoles de l’est asiàtic han intensificat les jornades lectives amb moltes més hores”. De manera que els “infants de Corea, Hong Kong, la Xina o Singapur fan més del doble d’hores de treball escolar presencial que els europeus, en una cursa absurda per un suposat èxit”, continua indicant. Així, Vallory sosté, taxatiu, que l’increment d’hores “ni millora estratègies d’aprenentatge obsoletes ni desenvolupa competències no cognitives i, a més, perjudica el vessant emocional”. Malgrat això, afegeix, l’est asiàtic està donant un valor social “molt més gran a l’educació que el que donem a Europa”, i això seria un punt positiu.

‘PISA-dependència’

L’informe de la Unesco indica la urgència de replantejar el propòsit de l’educació i l’organització de l’aprenentatge. És llavors, diu, “quan es desenvolupen estratègies d’aprenentatge avançades per adaptar-se a un entorn de creixement exponencial del coneixement”. Si no es planteja aquest debat, “la societat es torna PISA-dependent, i, en comptes d’entendre els resultats dels tests com a indicadors comparatius de competències bàsiques, es llegeixen erròniament com a rànquings de notes”. Per consegüent, es posa tot l’èmfasi a variar els resultats tres anys després, “sacrificant les necessàries polítiques educatives a llarg termini per fer accions a curt termini”. A les escoles catalanes “hi ha els ingredients de les escoles més avançades del món”, sosté Vallory, que ho argumenta amb exemples concrets: l’Escola Lumiar, de São Paulo, funciona amb grups multiedat i mitjançant treball globalitzat, com l’Escola Ítaca de Manresa. La Blue School de Nova York dóna molta importància a la creació de coneixement a través de fer-se preguntes, com ho fan les escoles Encants o Virolai. I cap de les escoles que els governs polonès i sud-coreà prenen d’exemples de models innovadors tenien pràctiques avançades com el treball per projectes a secundària de Les Vinyes o de Sadako o com el treball d’emocions i d’autoregulació de Congrés-Indians. Ara cal pensar com generalitzar-ho.

Què cal millorar de l’educació? 

Per Valtencir Mendes (Fundació Jaume Bofill)

  • L’equitat i la qualitat dels sistemes educatius. Per exemple, a Catalunya no ens podem permetre un nivell d’abandonament escolar del 24%.
  • Als països de l’OCDE el 20% dels estudiants no tenen les competències bàsiques necessàries per funcionar en les societats actuals.
  • Si vénen de sectors socials desafavorits tenen el doble de possibilitats d’abandonar els estudis o tenir un baix rendiment.
  • Falta d’inclusió i falta de justícia social són els ingredients principals del fracàs escolar i l’abandonament prematur. Mitjana OCDE: 20%; objectiu Europa 2020: 10%

Font: ara.cat

Quan arriba el primer suspens

Els experts insisteixen a no vincular un suspens amb un fracàs, sinó amb una oportunitat de superar-se

“El suspens o la repetició del curs no són un fracàs”, diu el professor Ramon Casals, de l’Institut Leonardo da Vinci de Sant Cugat del Vallès. Ho explica davant d’alumnes tutorats, amb qui es reuneix els dimarts. Ho argumenta amb detall i amb un exemple fefaent: “Un suspens pot ser una oportunitat si som capaços d’aprendre dels nostres errors. I us exposo un exemple: a una persona en una entrevista de feina li van preguntar quins fracassos havia tingut en els projectes que s’havia plantejat al llarg de la vida. Va respondre que no havia fracassat mai en res. I li van dir: «Sí que s’ha proposat poques coses, vostè!»”

Tenint clar el punt de partida que dibuixa aquesta reflexió del professor Casals, el dia que arriba el suspens a casa l’alumne ha de fer diverses reflexions, en funció de dues grans línies: 1) “No he fet res o he fet poc i he suspès; per tant, ja sé el que em toca!” 2) “M’he esforçat, he treballat i no me n’he sortit”. Aquí cal ser més fi, fer una anàlisi més acurada. “¿Potser no he estat prou eficient en l’estudi? ¿Potser he treballat en una línia equivocada? ¿Potser m’he posat nerviós i no he rendit com esperava?” Són coses que passen, però el fet d’analitzar-ho, i després intentar posar-hi remei, permetrà millorar.

“El tema clau és que no es ressenteixi l’autoestima de l’estudiant. Per això cal posar tot l’èmfasi en frases del tipus: «Tu pots, segur! Cal millorar certes coses però l’èxit és al teu abast»”, continua explicant Casals. És molt important la reacció de mares i pares, perquè “un excés de nerviosisme, de preocupació o el fet de magnificar el suspens pot desmoralitzar la criatura o el jove”. “Si el suspens arriba perquè no ha fet res, aquesta reacció dels pares pot estar justificada, però si s’ha treballat el que cal és donar suport, i ajudar-lo a buscar solucions”, afirma.

Reflexions en veu alta

I mentre el professor ho ha anat explicant, l’Olívia, l’Anna Yen i l’Albert l’han anat escoltant. Ara els toca a ells dir-hi la seva. L’Olívia comença i diu que quan arriba el suspens, si és conscient que ha estudiat però no prou, se sent malament, i, per tant, a la següent s’hi esforça de valent. L’Anna Yen explica al seu torn: “En un examen que tampoc havia estudiat gaire però esperava aprovar amb un sis o un cinc, vaig suspendre i vaig reaccionar malament, perquè vaig suspendre amb un 4,75. Una altra vegada vaig suspendre però m’ho vaig prendre amb calma perquè ja m’ho esperava. Sí, primer m’enfado o m’entristeixo amb el profe que em suspèn, però després reacciono més a fons i penso que hauria d’haver estudiat més”. Per la seva banda, l’Albert recorda el sentiment d’impotència que va sentir per un suspens en matemàtiques, però, després, amb calma, es va adonar que hi havia fet unes errades que no hauria d’haver fet: “El trimestre següent vaig recuperar l’anterior i vaig aprovar”.

A la seva consulta, la psicòloga Meritxell Almirall coincideix amb el professor Casals que el dia que entra el primer suspens a casa “s’ha d’analitzar com s’hi ha arribat”. El suspens és una frustració, esclar, perquè l’expectativa era aprovar, però a partir d’aquí és quan els pares “han d’escoltar i observar”. I la clau, continua la psicòloga, “és un terme mitjà, perquè no s’ha de treure tota la importància al suspens i dir-los no passa res, ni tampoc posar més pressió o castigar amb frases tipus «No m’esperava això de tu» o «El mestre et té mania»”.

Així doncs, quan el suspens arriba, “cal veure com es remunta la situació, injectar-los autoestima i fer-los entendre que els pares no se senten ni decebuts ni enfadats, perquè un suspens no canvia la manera com d’especials i valuosos els sentim com a fills”, apunta Almirall. El que cal fer és estudiar plegats els canvis a l’hora d’estudiar, d’organització d’horaris, de cara als següents exàmens.

Per la seva banda, Rafel Bisquerra, director del postgrau en educació emocional de la Universitat de Barcelona (UB), indica que “la tolerància a la frustració és una competència molt necessària que cal desenvolupar”, perquè, al capdavall, “no hi ha mai res segur”. Així que, davant de la frustració, la millor sortida és preguntar-se: “En què he fallat? Com puc millorar de cara a la pròxima oportunitat?” De fet, saber aprofitar les frustracions i les adversitats per aprendre i millorar “és una manera de contribuir al propi desenvolupament personal”, apunta Bisquerra.

Gestionar l’avaluació

El mestre jubilat Jaume Cela sosté que, abans de saber què s’ha de fer amb el suspens que arriba a casa, s’han d’haver gestionat abans els aprovats i conèixer quina idea té l’alumne del que vol dir avaluar. Cela sosté que a ell no li agrada el terme suspens perquè està fet malbé: “En aquestes altures de la meva vida encara no sé què vol dir”. En canvi, el mestre aposta peravaluar, que és mantenir un diàleg en què l’alumne ha d’entendre què aprèn, per què ho aprèn, quines competències juguen a favor seu, quins punts forts hi ha i quins de febles, i què farem tots plegats perquè vagi millorant. El que a l’escola i a casa no s’ha de fer mai, segons Jaume Cela, “és humiliar o ferir l’autoestima de l’alumne, perquè un suspens no és un final de res; senzillament és una convenció que té el valor que té i poca cosa més”.

L’escriptora Anna Llenas, que tracta emocions com la pèrdua i la buidor en el llibre que acaba de publicar, El buit (Ed. Barbara Fiore), opina: “A les criatures no cal valorar-les pel que assoleixen sinó pel que són, i sempre pensant que cal valorar-les, i valorar-nos, per l’esforç de fer les coses bé i no tant pels resultats”.

Així doncs, un suspès, ben aprofitat, pot acabar convertint-se en una oportunitat per motivar la criatura perquè ho torni a intentar, sense que ella no s’identifiqui amb el resultat. “Penso que educar-los perquè entenguin que a la vida no tot surt a la primera, que hi haurà coses que els seran més fàcils que d’altres, és molt important”, conclou Llenas.

L'AMPA es reivindica

Les associacions de mares i pares tenen un paper clau en l'educació dels nens i s'han convertit en un factor de correcció de les desigualtats aquests anys de crisi

Les famílies reclamen participar més en el debat pedagògic als centres i les federacions han esdevingut actors importants en la lluita contra les retallades, la llei Wert i per l'escola en català.

El curs escolar va començar fa tot just un mes, però no ha estat fins fa pocs dies que els estudiants catalans no han integrat en els seus atapeïts horaris les activitats extraescolars que completen les seves rutines setmanals. L'encaix del trencaclosques familiar només és possible, en molts casos, gràcies a les associacions de mares i pares (AMPA), que amb la seva feina desinteressada permeten que els escolars comencin la jornada a una hora compatible amb els horaris dels pares, dinin a l'escola i facin esport a un preu assequible.

“Les AMPAs'encarreguen de serveis que hauria de gestionar l'administració”, diu el president de la Fapac

“El que passa aquí és una anomalia dins d'Europa. Les AMPA s'encarreguen d'uns serveis que haurien de gestionar l'administració”, diu Àlex Castillo, president de la Federació d'Associacions de Mares i Pares de Catalunya (Fapac). Segons elLlibre Blanc de la participació de les famílies a l'escola, publicat per la Fundació Jaume Bofill l'any 2014, el 97% de les associacions de mares i pares ofereixen serveis bàsics per a les famílies com l'acollida matinal, el menjador i la biblioteca, que, aquests anys de crisi, tenen un paper clau en la correcció de les desigualtats. En molts casos –explica Castillo–, les AMPA s'han convertit en una “semiempresa de serveis” que inclou tasques com la gestió d'activitats extraescolars, la reutilització de llibres de text i sessions de formació de pares.

Les famílies, però, cada cop reclamen més protagonisme en l'educació dels seus fills i algunes federacions d'AMPA, aplegades en plataformes diverses, han esdevingut els darrers anys importants agents de mobilització contra les retallades en educació, en defensa de l'escola en català i en l'oposició a la reforma educativa. Ara, les famílies comencen a reclamar més protagonisme en l'educació dels seus fills.

“Abans, la funció de les AMPA se centrava a reivindicar serveis i equipaments per a les escoles; després, a oferir serveis complementaris, i ara els pares cada cop volen intervenir més en el debat pedagògic”, sosté el president de la Fapac.

De fet, la Fundació Jaume Bofill ja va desmuntar en l'estudi Com participen pares i mares a l'escola? molts tòpics a propòsit de la presumpta falta d'implicació de les famílies en l'educació dels seus fills. Entre altres coses, el treball revelava que tres de cada deu pares participen de manera activa en l'escola dels seus fills i que les AMPA reclamen ocupar-se de més activitats.

Tot i això, moltes associacions de mares i pares es queixen que els falten mans. “Ara hi ha una mica més de voluntaris perquè la situació econòmica és pitjor i s'han de fer feines que abans feia algú altre –explica Castillo–. Estaria bé que quan la situació evolucioni la gent mantingui el compromís amb la col·lectivitat.”

L'escola El Sagrer, de Barcelona, és un exemple d'implicació de les famílies amb el centre. Els 67 voluntaris de l'AMPA no només s'encarreguen de coordinar serveis com el menjador, l'acollida matinal, les activitats extraescolars i casals d'estiu, sinó que les gestionen directament i tenen contractades 45 persones, entre les quals un mestre d'anglès, un de plàstica i un responsable de la biblioteca. Les famílies paguen una quota d'“innovació pedagògica” de 65 euros l'any, a més de l'ordinària de 30, per disposar d'aquests serveis dels quals el centre es beneficia. “L'escola i l'AMPA anem a l'una”, expliquen els membres de la junta directiva de l'AMPA, que dediquen, de mitjana, cinc hores a la setmana a aquesta tasca, que asseguren que compensa.

En alguns casos, l'AMPA s'ha convertit en impulsora de projectes innovadors del centre com el de l'escola de la Concepció, de Barcelona, que el curs 2013/14 van fer un hort vertical a l'escola i el passat van redissenyar els espais comuns en
col·laboració amb els nens de primer i segon estudiants de l'Escola Superior de Disseny de Barcelona (IED) i estudiants de l'escola OTIS, de Los Angeles. “De vegades costa obtenir la col·laboració dels pares”, admet Bet Cantallops, una de les impulsores del projecte, que creu que una de les claus per aconseguir-ho és “fer les coses més àgils, sense un excés de reunions”. A l'AMPA d'El Sagrer n'afegeixen una altra: respectar els “diferents graus d'implicació” dels pares i mares.

Font: http://www.elpuntavui.cat

Educar con humor

Video de la ponencia Educar con humor por Carles Capdevila. El cual es director del diario Ara y colaborador del espacio Guía de Padres del programa Hoy por Hoy de Cadena…

NO TINC TEMPS PER EDUCAR EL MEU FILL/A

XERRADA – TALLER

NO TINC TEMPS PER EDUCAR EL MEU FILL/A

  •  13 i 14 d’octubre de 2015 17:00h a 18:30h  

  • Lloc de realització: Escola Pau Vilà Pl. Dr. Barberà s/n

  •  Imparteix: Educaweb

  • Més informació:

    • Ajuntament del Papiol Av. de la Generalitat, 7-9. 

    • Escola Pau Vilà Pl. Dr. Barberà, s/n. 

Apunta't al CIRC!!!"!

El dia 7 d’octubre començarà l’extraescolar de Circ a la nostra escola. Es tracta d’una novetat d’aquest curs, que es realitza des de l’escola de circ Giravolt de Molins de Rei. Aquesta activitat s'ofereix per tots els cursos des de P4 i es realitzarà els dimecres, de 16.30 a 17.30 per a un màxim de 12 nens, amb la possibilitat de que, si hi ha un mínim de 6 nens, hi hagi un segon grup els dimarts a la mateixa hora. El preu de l’extraescolar és de 25€ al mes, més un pagament de 25€ anuals en concepte d’assegurança. Si els vostres fills i filles tenen ganes de provar-ho, hi haurà classes gratuïtes el dilluns dia 5 i el dimarts dia 6, de 16.30 a 17.30. Per assistir a una d’aquestes classes heu d’avisar prèviament a en David Romero, trucant al 656383844 o enviant un mail a ampa@ampapauvila.org, ja que cada una estarà limitada a 12 alumnes.

LLibres curs 2015/16

Benvolgudes famílies,

us informem que ja podeu fer la reserva dels llibres per internet a la seguent adreça:

www.colegios.serviciouniversidad.com 

Degut al retard en la posada en marxa del sistema, us fem saber que allarguem el termini per fer la reserva fins el diumenge 19 de juliol. Us recordem que fer la reserva és imprescindible per poder recollir els llibres a l'escola.

El pagament el podeu fer quan us vagi millor fins el dia de la recollida (8 i 9 de setembre). 

Per recollir els llibres és imprescindible que porteu els següents comprovants de pagament amb el nom de l'alumne/a:

1.- quota de l'ampa

2.- quota de material

3.- import dels llibres que voleu

4.- quota de socialització (només pels cursos de Primària)

Us adjuntem la circular que us vam donar en paper a on posa els comptes a on s'han de fer els ingressos i els passos a seguir per fer la reserva.

Demanem disculpes per les molèsties ocasionades i us desitgem molt bon estiu!

Atentament,

La Junta de l'AMPA

FESTA FI DE CURS!!!!

Benvolgudes famílies,

S’acosta la festa de final de curs i ja ho tenim tot apunt! La festa serà el dissabte 20 de Juny i començarà a les 17:30h amb tallers, inflables i karts entre d’altres. A continuació tindrem les actuacions dels nens i nenes de sisè, el sopar, la gran rifa i acabarem amb un grup d’animació fins entrada la nit. Durant la tarda, l’AMPA oferirà servei de bar a on es vendran begudes, patates i polins. A partir de les 20:30h es repartirà el sopar entre aquells que hagin comprat el tiquet anticipadament. El menú val 6€ i consta d’un plat a escollir entre fideuà i botifarra amb patates fregides, llesca de pa, terrina de gelat i beguda. Els tiquets es vendran únicament la setmana del 8 al 12 de juny a les 9h, a les 14h i a les 16:30h a l’escola i s’haurà de triar ja el plat que es voldrà.

Us esperem a tots el dissabte 20 de Juny!!

Deures si, deures no?

Alfonso González Balança és l'autor de l'article que veureu més avall. És professor de Biologia i Geologia a Secundària, estudia Humanitats a la UNIR, i sobretot és pare, de tres nens. Alfonso va decidir imprimir el seu article i enganxar-lo al tauler d'anuncis del centre on treballa, i on assisteixen a classe els seus fills. Us deixem amb el seu article:

Jo confesso

La immensa majoria dels mestres (els meus companys de professió) considera que els deures són absolutament necessaris. Molts estarien disposats a discutir sobre la quantitat adequada, però que cal enviar deures no ho qüestionen; és una cosa tan evident com que a l'hivern fa fred i que a l'estiu fa calor. Diguem que és l'ordre natural de les coses. Els mestres han de manar deures i els nens han fan deures per la mateixa raó que la Terra dóna voltes al voltant del Sol i les plantes floreixen a la primavera: perquè així ha estat sempre i perquè així ha de ser. La maledicció bíblica "guanyaràs el pa amb la suor del teu front" està tan arrelada en la nostra cultura que la fem extensible als nens. La vida és dura; en aquesta vall de llàgrimes no estem per gaudir, sinó per patir.

A gairebé qualsevol mestre que li preguntis per la conveniència d'enviar deures als nens et contestarà, igual que es recita un mantra, que els deures compleixen tres funcions: reforcen el que han après, ensenyen responsabilitat i creen un hàbit de treball. I d'aquí no els trauràs. Això és el que van fer amb ells els seus mestres, això és el que els han ensenyat a l'escola de magisteri i això és el que faran fins que es jubilin. No importa que el nostre país, any rere any, estigui a la cua dels països avançats, pel que fa al rendiment escolar es refereix, tot i que els nostres alumnes siguin els que més dies de classe té l'any i més hores dediquen als deures a casa. És igual que tots els estudis internacionals demostren que els països en els que menys deures s'envien (o en els quals directament estan prohibits per llei) siguin els que millors resultats obtenen; tant és que totes les investigacions serioses hagin demostrat que els deures no només no serveixen per a res, sinó que poden ser perjudicials. Per a molts dels meus companys de professió aquests estudis són una faula de pedagogs progres que no volen que als nens se'ls transmeti la cultura de l'esforç.

Davant d'aquests arguments repetits per tants professors, la meva experiència em diu que els deures són inútils, antipedagògics, profundament injustos i, el que és pitjor, impedeixen als nens realitzar altres activitats molt més importants. Però en primer lloc vaig a explicar per què, al meu parer, com arguments són una fal·làcia i un sofisma.

¿Hàbit de treball? Si dedicar 9 mesos a l'any, 5 dies a la setmana i 5 hores diàries a la realització de tasques escolars, per a un nen d'entre 6 i 11 anys, no és suficient per aconseguir un hàbit de treball, que algú m'expliqui què es necessita per aconseguir aquest hàbit. Nens en edat de córrer i jugar, estan asseguts en una cadira de fusta 5 hores diàries realitzant tasques avorrides i repetitives, mentre exigim que estiguin en silenci i concentrats. Quan els professors vam assistir durant la nostra jornada laboral a una xerrada de més d'una hora, ens retorcem en els nostres seients i mirem el rellotge amb desesperació, tot i que som adults i se'ns suposa una major capacitat d'autocontrol i sacrifici, ¡per no esmentar que ens paguen per això! La meva filla de 8 anys, per exemple, dedica al treball moltes més hores que jo i que absolutament tots els professors que conec (i en conec molts).

¿Responsabilitat? Hi ha moltes formes d'ensenyar responsabilitat, i no només la de complir amb l'obligació de fer deures; sense oblidar que no podem exigir responsabilitat a qui per la seva edat no és responsable del seu temps ni de les seves circumstàncies. La responsabilitat s'adquireix progressivament, i em sembla normal començar a exigir a l'ESO, però no a Primària: el temps de què disposen els infants a la tarda o els caps de setmana no depèn d'ells, sinó dels seus pares.

¿Reforcen el que s'ha après? Un nen de 11 anys només necessita saber sumar, restar, multiplicar, dividir, escriure (correctament) i llegir (amb fluïdesa), per afrontar amb èxit la Secundària. Això no es pot aprendre en 6 anys de treball diari a classe? Els nens no reforcen el que han après a classe a la tarda: el avorreixen. Fins que no vaig tenir fills, i aquests van començar a estudiar a Primària, no em vaig adonar de la sort que vaig tenir d'anar a un col·legi en el qual no es manaven deures fins a la 2a etapa d'EGB (De 6è d'ara endavant) i, la veritat, no m'ha anat gens malament en els meus estudis posteriors.

I ara vaig a explicar per què sostinc que són injustos i inútils: per començar, els deures que es manen són els mateixos per a tots els nens, independentment de la seva capacitat i circumstàncies personals. Això és, per definició, absurd i injust: si la meva filla, que està en 1r d'ESO, no hauria tingut uns pares professors (i per tant amb estudis i MOLT temps per dedicar-li) no hauria obtingut els resultats tan bons que va obtenir en Primària. Però malgrat tota l'ajuda que li hem donat, la meva filla ha dedicat centenars d'hores a realitzar tasques escolars absurdes i repetitives. Perquè la majoria de les activitats incloses en els llibres de text es basen en la repetició, en l'aprenentatge memorístic al peu de la lletra, a copiar mecànicament i en seguir unes pautes de realització molt concretes, que no deixen marge cap a la creativitat, i que aconsegueixen destruir la curiositat dels nens. A més, les tasques que enviem, en molts casos, no segueixen criteri pedagògic algun: he pogut comprovar com el nombre d'exercicis o de treballs que havia de fer la meva filla en una assignatura, tot i tenir al mateix professor, variava enormement d'un any per un altre pel simple fet que, en canviar d'editorial, el nou llibre tenia molts més o molts menys exercicis que el de l'any anterior. És a dir, que els professors enviem tots els exercicis que vénen en el llibre, sense plantejar-nos quants o quins són els necessaris: si són deu, 10, i si són vint, vint (i, per descomptat, CAL fer tots els exercicis i donar tots els temes del llibre). I aquest no és un problema del col·legi dels meus fills (de que els seus professors, excel·lents professionals, no tinc, d'altra banda, cap altra queixa), sinó que és un problema generalitzat de la nostra professió.

Doncs bé, jo confesso que he fet dotzenes d'exercicis de Matemàtiques a la meva filla (si, per exemple, li manaven cinc divisions, ella feia una vegada i jo quatre) li he dictat munts d'exercicis de "Con", li he traduït incomptables pàgines escrites en anglès, l'he ajudat amb desenes de exercicis de Llengua i li he fet molts treballs de diferents assignatures (la meva dona, a més, l'ha ajudat a acabar incomptables làmines de dibuix i treballs manuals). I no em penedeixo! Ho he fet perquè la meva filla tingués una infància feliç i dormís tots els dies 10 hores. Gràcies a això, la meva filla és una nena sana, a més d'una gran esportista, li encanta llegir i escriure per pur plaer, juga a escacs, toca la guitarra i és una nena oberta i sociable que ha jugat centenars d'hores al carrer. I si ara que està a l'ESO puc assegurar que no li ajudo res en absolut i segueix traient molt bones notes, eren necessaris tots aquests deures que li van manar i no va fer? Què passa amb tots els nens els pares treballen matí i tarda i, a més, no té estudis per poder ajudar els seus fills? Doncs simplement que aquest sistema educatiu injust, que coarta la llibertat i la creativitat dels nens, els margina irremeiablement i els assenyala com nens irresponsables i fracassats, alhora que els enfonsa amb negatius, zeros i càstigs, i els mina l'autoestima, fent-los creure que no serveixen per estudiar. Si les circumstàncies familiars de cada nen són diferents, tot el que es mani a casa és, per definició, injust, i condemna al fracàs milers de nens els pares no tenen temps, ni capacitat, per ajudar els seus fills amb els deures escolars .

Però a més, els deures són antipedagògics perquè fan que els nens odiïn estudiar i aprendre. A la majoria dels nens els encanta anar a l'escola, però no suporten fer deures; per als nens estudiar i aprendre és un càstig (els meus fills no poden entendre que jo segueixi estudiant per plaer). Això és el que hem aconseguit manant deures fins aconseguir el tedi dels nens.

I el pitjor de tot: els deures ocupen tant de temps que els nens no poden realitzar altres activitats molt més importants per al seu desenvolupament físic i psíquic; els professors hem aconseguit que els nens portin una vida igual d'sedentària que els adults, amb el consegüent problema, convertit ja en epidèmia, d'obesitat infantil generalitzada.

I és que els mestres no enviem una activitat en concret, un dia en concret, després d'una meditada reflexió, per considerar-la necessària per aconseguir un determinat objectiu que és impossible aconseguir amb el treball de classe, després plantejar els pros i els contres i pensar de quina manera podem aconseguir que els nostres alumnes es motivin amb aquesta activitat (en comptes de considerar-la un càstig), sinó que ho fem de manera automàtica; perquè sí, perquè és el que se suposa que fan els mestres.

Jo proposo que, seguint la lògica dels meus companys mestres, els equips directius dels centres ens manin treball durant les vacances, perquè no perdem l'hàbit de treball adquirit durant el curs. I que quan assistim a un curs de formació, ens manin deures per al dia següent per tal de consolidar els continguts del curs.

Molts companys em comenten que són els pares els que exigeixen que es manin deures als nens. Doncs clar! Per a molts pares els deures són la forma que els seus fills estiguin ocupats i no els molestin demanant-los anar a la plaça a jugar. Molts pares voldrien que els nens estiguessin a l'escola fins a les 8 del vespre, i, per descomptat que hagués classe els dissabtes i que els nens seguissin anant al juliol a l'escola. Per què no els fem cas a això també?

I què haurien de fer, al meu parer, els nens després de la jornada escolar? Doncs segons tots els estudis científics i pedagògics, està absolutament demostrat que els majors beneficis per al desenvolupament neurològic i cognitiu dels nens s'obtenen amb les següents activitats: Esport, Art (Música, Dibuix ...), Joc (imprescindible per a la socialització dels nens i per desenvolupar la creativitat), Idiomes i Lectura. L'art, la filosofia, la ciència, la literatura, la música i totes les activitats més elevades realitzades per l'ésser humà, són conseqüència directa del major èxit aconseguit per la humanitat: el temps d'oci.

Per tant, els nens haurien de passar més temps amb les seves famílies, jugar amb altres nens (a ser possible al carrer) i practicar esport, cada dia; aprendre a tocar un instrument musical, practicar una llengua estrangera i jugar a escacs, diversos dies a la setmana. I, sobretot: llegir, llegir, llegir, llegir, llegir ... Només s'hauria manar de deures, a Primària, llegir cada dia el llibre que ells triïn. I l'endemà, a l'escola, fer una redacció explicant el que han llegit. Res més; la resta d'activitats s'haurien de fer totes a classe. Si intentem reduir el nombre de deures no canviarem res: tots els mestres estan convençuts que ells manen molt pocs deures; només eliminant completament aconseguirem acabar amb aquesta sense raó

¡Basta de gritos! Esto no funciona.

¿Has tocado fondo? ¿Te has parado un momento y al mirarte no te ha gustado lo que has visto? ¿Sientes que la situación se ha vuelto insostenible, que solo gritas, amenazas y chantajeas a tus hijos para que te obedezcan y sin ningún resultado? Si estás en esta situación debes saber que como tu hay muchas otras mamás y papás. Mamás y papás cansados de seguir en un bucle de gritos que no funcionan, porque es así, gritar no educa. En algún momento hay que cambiar la estrategia porque esta no es la adecuada.

Educar sin gritar es posible, lo sabemos, pero también debemos saber que requiere un esfuerzo muy importante por nuestra parte, un esfuerzo que debemos querer asumir, aceptar y realizar cada día.

Y aunque no estoy totalmente de acuerdo con aquellos que opinan que educar con gritos no es más que un sistema fácil y cómodo al que recurren los padres, porque no tienen otras herramientas, sí creo que debemos buscar el cambio y decir¡Basta de gritos! Porque sabemos que el grito no es efectivo, que para nada es educativo y que nos hace daño a todos.  No, no creo que los padres gritemos a nuestros hijos sin más, por comodidad por no querer buscar alternativas. No, no lo creo, sinceramente.

Pienso que cuando los padres o madres caemos en el error de gritar es por cansancio extremo, por agotamiento, por desesperación, por ofuscación temporal ante una situación que nos descontrola y desborda. Sin embargo estoy de acuerdo que hay que tomar un decisión rotunda y decir ¡Basta de gritos! Esto no funciona así. Porque sabemos que no lo estamos haciendo bien y nos sentimos las peores madres del mundo. Y es que sentirse así es normal, incluso bueno para iniciar el cambio. Sentirse así significa que no te sientes cómoda con lo que haces, que estás reflexionando sobre tu comportamiento y que lo quieres modificar.

No hay fórmulas mágicas, ni pastillas de paciencia que podamos tomar para poder empezar a cambiar. Sí, cierto, encontraremos cientos de páginas con las claves para dejar de gritar. Yo misma estoy escribiendo esto para animarte a ti a hacerlo. Sí, encontrarás la teoría que tan bien sabemos toda escrita de mil formas diferentes pero lo que debemos tener muy claro es que para llevarla a la práctica dependerá totalmente de nuestra voluntad, de nuestra capacidad para no dejarnos arrastrar por nuestras emociones, de nuestra capacidad de gestionar la ira que nos invade y controlar la frustración en momentos difíciles … y … eso va a resultar un trabajo personal, único, individual que costará más o costará menos en función de cada caso, familia, niño y situación.

Mis claves para empezar el cambio. Mis claves para la reflexión porque yo también digo ¡Basta de gritos! Esto no funciona.

  • Reducir expectativas. En ocasiones tenemos las expectativas tan elevadas que es imposible que nuestros hijos no acaben por defraudarlas. Incluso debemos rebajar las nuestras, somos humanos, no podemos llegar a todo y hacerlo todo de forma excelente. Pon límites a tus expectativas, el día tiene las horas que tiene y llegamos hasta donde podemos. Se más tolerante contigo misma y con los demás, flexibiliza tus pensamientos.
  • Son niños, nuestros hijos son niños no el enemigo contra el que luchar, porque cuando llegamos a este punto parece como si en algún momento nos hubiéramos declarado la guerra y somos papá y mamá, no el rival al que derrocar. No somos contrincantes, somos parte de un sistema, de un todo llamado familia.
  • Somos sus padres, en mi caso soy su mamá: su fuente de consuelo, de seguridad y confianza. Cuando grito me convierto en cualquier cosa menos en un buen ejemplo.
  • Para tener autoridad no es necesario gritar. La autoridad nos la ganamos día a día, siendo constantes y coherentes con lo que decimos y hacemos. Con los gritos perdemos autoridad y ganamos autoritarismo.
  • El juego es la forma principal de aprendizaje de nuestros hijos. Cualquier excusa es una oportunidad de juego, en todo ven un elemento de diversión, no nos enfademos tanto porque jueguen a esconderse, a revolcarse por el suelo, a tomarnos en el pelo … Necesitan jugar, reír, divertirse … Y hay que dejar que lo hagan.
  • Son niños, su capacidad de razonamiento es diferente a la nuestra, piensan, sienten y necesitan cosas diferentes a las nuestras. Su visión del mundo es totalmente diferente al nuestro, son más concretos, viven el aquí y ahora, son inestables emocionalmente y el control del impulso y la capacidad de esperar todavía está por desarrollar.
  • Antes de volver a caer en el grito intenta pensar si lo que ha hecho es tan grave … Sí,  es cierto, hemos de poner normas y límites. Normas y límites que nos ayudan a crecer seguros, a madurar, a convivir pero los límites deben ajustarse a la edad del niño.

Muy bien y tras todo esto … ¿qué? Sí, Se que es esto lo que estás pensando, que nuevamente es teoría y ciertamente tienes todo la razón. El trabajo de ponerlo en práctica debe ser tuyo, no lo puede hacer nadie más. Yo solo te ayudo a reflexionar sobre tu comportamiento y qué mecanismos debes activar para empezar el cambio. Créeme, dejar de gritar es igual que dejar cualquier hábito, igual no te quepa ninguna duda, no será fácil, tendrás recaídas, te sentirás fatal pero si tienes voluntad estoy convencida que lo lograrás. Cada día tienes una nueva oportunidad para demostrarte que es posible y  decir ¡Basta de gritos!

Fuente: mamapsicologainfantil.com

COM ENSENYAR TÈCNIQUES DE RELAXACIÓ AL NOSTRE FILL/A

Els nens poden experimentar emocions negatives com l'estrès o l'agressivitat, i aprendre a controlar-les és de vital importància. Per això, hem d'ensenyar als nostres fills mecanismes per gestionar aquestes alteracions.

Les tècniques de relaxació suposen una gran ajuda perquè els nens superin la por davant certes situacions, facin front als problemes de concentració i atenció, a la hiperactivitat  i als trastorns de son, i perquè millorin l'autocontrol. Però més important, es tracta d'exercicis que tenen com a objectiu aprendre a afrontar i superar diferents situacions del dia a dia queprodueixen tensió o ansietat. Per això, és fonamental que aquestes tècniques s'aprenguin des de ben petits.

A més, el procés d'aprenentatge serveix per crear més interacció i un vincle encara més fort entre pares i fills. La finalitat és sempre que els nens aprenguin per si sols a manejar certes situacions i que aquestes tècniques es converteixin en una eina automàtica.

La relaxació sol originar-se de forma natural a una edat molt primerenca. Normalment, els nadons ja identifiquen situacions en què es calmen i relaxen, com el contacte físic amb la mare o el balanceig suau. A partir dels 2 anys i mig, quan els nens s’inicien en la parla, els pares poden començar a alliçonar sobre tècniques de relaxació més estructurades.

A continuació, exposem un esquema general de les principals tècniques de relaxació que hi ha, i que sempre s'han d'adaptar a l'edat i a les necessitats de cada nen:

  • Relaxació progressiva de Jacobson: consisteix a aprendre a tensar i relaxar els diferents grups de músculs del cos. L'objectiu és que el nen conegui la diferència entre tenir un múscul en tensió i tenir-lo relaxat i, així, sàpiga en quins moments quotidians es troba en tensió. Aquesta classe d'exercicis sol ensenyar-se a nens a partir dels 7 o 8 anys.
  • Relaxació passiva: aquesta tècnica treballa només la relaxació, a diferència de la progressiva. Per tant, deixa de banda el treball de tensió dels músculs, i es dedica només a la relaxació de tot el cos, incloent exercicis per al control de la respiració.
  • Relaxació autògena: es basa en una sèrie de frases ja fetes perquè el nen es relaxi mitjançant la autosuggestió. L'objectiu és que el petit arribi a un nivell de relaxació suficient perquè aprengui a manejar situacions difícils de forma automàtica. Els exercicis se centren a regular els batecs del cor i controlar la respiració, entre d'altres.
  • Resposta de relaxació: es tracta d'exercicis basats en les tècniques de meditació tradicionals que defensen la idea que qualsevol paraula pot induir un estat de meditació profunda. En l'actualitat, es tradueix en la idea que la repetició d'una paraula pot ajudar a respirar més lentament i, així, aconseguir que el nen es relaxi.

COMO ANIMAR A LA LECTURA A TU HIJO/A DE PRIMARIA

A todos los padres nos encanta que nuestros hijos lean porque sabemos que con los libros no solo se aprende, sino que además se pasa bien. En cambio unos niños devoran libros mientras otros no los quieren ni ver. ¿Por qué? ¿Qué podemos hacer los padres para que nuestros hijos y nuestras hijas disfruten leyendo?

Leer es una actividad fundamental para adquirir conocimientos. Los niños que leen bien obtienen mayores éxitos y mejores calificaciones en los estudios. Todos los maestros y profesores coincidimos en que tener el hábito de leer es una condición necesaria para aprender con más facilidad. En las aulas nos encontramos con dos grupos de alumnos: aquellos que leen bien y les gusta leer y los que tienen dificultades para leer, no les gusta y, por lo tanto, leen muy poco o incluso nunca. Los padres de estos alumnos reacios a leer acostumbran a pedir ayuda: ¿Qué puedo hacer para que mi hijo lea más? Como muy bien dice Ángeles Caso en su artículo “Lectores del siglo XXI”, no es fácil dar soluciones eficaces, a pesar de los años de experiencia de muchos profesionales, y mucho menos soluciones de las que pedimos los padres: que tengan éxito inmediato y que exijan poco tiempo y poco esfuerzo.

Como podéis comprender, nadie os puede proporcionar un remedio de estas características, entre otras cosas, porque en educación no existen remedios milagrosos cual elixir de curandero. Pero sí ha habido estudiosos de la lectura que se han dedicado a observar el proceso lector de los chicos y chicas y a reflexionar sobre este comportamiento para saber qué pasa en los buenos lectores y qué sucede en los que leen poco.

¿Por qué no leen nuestros hijos? 

A menudo se oye que la causa principal por la que no leen los jóvenes de hoy en día es la televisión. Puede ser que este cine casero no ayude a promocionar la lectura, ya que es más pasivo que el libro, exige menos esfuerzo mental, es más atractivo para los pequeños, etc. No vamos a insistir aquí sobre los problemas que presenta este dispositivo para la lectura y el estudio, pero yo quiero apuntar dos reflexiones: Primero que ya Rousseau, en el siglo XVIII, calificaba la lectura como “el azote de la juventud“, lo que indica que, cuando no había televisión, leer también era una actividad poco atractiva para muchos jóvenes.

En segundo lugar que, a pesar de que siempre se dice que se lee poco, nunca se ha leído tanto como en estos momentos y, a veces, la televisión, aunque parezca mentira, usada racionalmente, puede ayudar a leer. Así, es frecuente que las series televisivas de más audiencia disparen la venta de los libros en los que se basa. Los seres humanos, y por lo tanto los jóvenes y los niños, cuando practicamos una actividad lo hacemos, entre otras, por dos razones: porque la vemos hacer a otros -imitación- y porque tenemos facilidad para realizarla. Como bien ha estudiado el psicólogo Bandura, la imitación de un buen modelo es una de las principales formas de aprendizaje humano. Por eso, cuando hablas con una persona que ha leído desde niño, normalmente dice que su padre, su madre, un abuelo… era un gran lector que, con su ejemplo y cariño, le enseñó a amar la lectura. El niño que no tiene un buen modelo tiene menos probabilidades de ser un entusiasta de la lectura. De la misma manera el que tiene dificultades para entender el lenguaje escrito -porque no tiene buena velocidad lectora, se equivoca al leer, no entiende lo que lee, etc.- tiene menos posibilidades de ser un buen lector. En mis largos años de experiencia nunca he visto a ningún niño que, no siendo un buen lector y leyendo con gran esfuerzo, le guste y quiera leer.

Qué podemos hacer para que lean

  1. Que nos vean leer. El ejemplo es, en educación, el argumento más convincente porque posibilita la imitación, animando al niño o la niña a hacer aquello que hace una persona que tiene prestigio para ella como es su padre o su madre. Además, si yo no leo, ¿cómo voy a decir a mi hijo que leer es muy divertido? ¡Si no me ve leer nunca! Como no es tonto me preguntará: “¿A tí no te gusta divertirte?” O pensará: “Dice eso para que lea, pero no es verdad, leer es aburridísimo”. Y no leerá.
  2. Leerle nosotros. Es una práctica fundamental, tal vez la más importante y eficaz. Sobretodo, con los niños que tienen dificultades para leer y les cuesta gran esfuerzo hacerlo, con repeticiones de palabras o de sílabas, sustituyendo unas letras por otras, que les impide entender el mensaje y comunicarse con el libro. Leer así es aburridísimo. Es como leer en un idioma que no comprendes, y no hay persona humana que pueda leer más de dos minutos en un lenguaje que no entiende. Pero al leerles nosotros, comprenden el mensaje, por lo que disfrutan con lo que oyen, están atentos y se dan cuenta de que en aquellas páginas hay historias divertidas que valen la pena. La lectura constante, gratis, como un regalo, sin pedir nada a cambio y con amor del adulto siempre despierta el interés y las ganas de leer a medio y largo plazo.
  3. Contarles cuentos e historias. Es otra actividad que encanta a los niños de estas edades, aumenta el vocabulario y desarrolla la imaginación además de incrementar los lazos afectivos entre padres e hijos. Contar cuentos no es fácil y a veces nos sentimos un poco torpes, pero se puede aprender con un poco de esfuerzo. Hay estupendos libros que dan muy buenas ideas y tienen cuentos tanto tradicionales como modernos…. y también dos excelentes artículos sobre este tema en Solohijos: El poder de los cuentos y Cómo contar cuentos.
  4. Leer con ellos. Cuando el tutor/a nos dice que a nuestro hijo le cuesta leer y debe “practicar” en casa, no lo hará si lo dejamos solo ante el libro en su habitación. En estos momentos necesita nuestra ayuda y nuestro apoyo para que ejercite durante 10 minutos cada día. Leer con ellos supone, por ejemplo, repartirnos la página, llegando a un pacto: “Yo leo el primer párrafo y tú el segundo, ¿vale?”. Leer con ellos requiere que nuestra actitud sea positiva, nunca crítica con sus errores, porque él se ha de sentir cómodo y, lo más importante, con ganas de leer al día siguiente otra vez. Si tiene dificultades para descifrar una palabra se le dice entera sin más, sin esperar a que él haga un gran esfuerzo de análisis que lo agote. Cuando lea una palabra por otra, por ejemplo, “camino” por “camión”, se le puede decir: “Es verdad, podría decir camino porque empieza igual y se parecen mucho, pero dice camión”, porque es importante justificar siempre sus errores que nunca son voluntarios. Y por último, una regla de oro: siempre un poco menos. Es mucho mejor hacer dos sesiones de cinco minutos que una de quince.
  5. Suscribirlos a revistas infantiles y juveniles. Pocas personas hay que al llegar a casa y pasar ante el buzón, no miren a ver si tienen algo para ellos. Recibir correspondencia a nombre de uno es agradable. Los niños lo ven y sienten un poquito de envidia de que las cartas sean siempre para sus mayores. Por eso, suscribirlos tanto en centros comerciales que les manden libretos de publicidad a su nombre, como a revistas como “Leo, leo”, que mensualmente les mandan un libro a su nombre les hace bastante ilusión y les anima a leer.
  6. Explicarles algún pasaje que nos parezca adecuado del libro que estamos leyendo nosotros. Animar a la lectura es mover la voluntad del niño hacia una actividad que se supone placentera y agradable. Por eso comunicarles y hacerles partícipes de nuestras satisfacciones es demostrarle que leer es divertido y apasionante.
  7. Respetar sus derechos como lector. Daniel Pennac, en su libro Como una novela, expone los diez derechos del lector, entre los que destacaría en estas edades el derecho a leer lo que le guste (aunque no sea de gran calidad literaria), el derecho a no terminar un libro (¿tú acabas una novela que te aburre?), el derecho a saltarse páginasa leer en voz alta y a callarnos (¿a tí te gusta que te pregunten qué has entendido del libro que estás leyendo?).
  8. Acompañarlos a las librerías a ver libros. Afortunadamente, cada vez hay más libros atractivos para los niños y más librerías especializadas para ellos o con secciones de literatura infantil y juvenil. Siempre respetando sus derechos conviene llevarlos de vez en cuando a ver libros, aunque no siempre compren. Tienen, como nosotros, el derecho a no comprar y nosotros la obligación de respetarlo. Pero es muy bueno que miren y desarrollen su curiosidad.
  9. Animarlos a escribir. Siempre que escribimos, necesariamente leemos. Por eso los niños que tienen dificultades para leer, si escriben a sus amigos en verano, confeccionan notas, hacen rótulos en su habitación, etc., están leyendo y desarrollando su capacidad para leer más deprisa y con menos esfuerzo.

Mover la voluntad de tu hijo hacia la lectura requiere, como todo en educación, que estas técnicas y otras que tú te puedes inventar, las apliques con sentido común y con amor. Sentido común para elegir el momento más adecuado para llevarlas a cabo, respetando sus derechos como lector, y amor para comprender sus intereses, y solidarizarse con sus dificultades.

¡Ah! Y por último una sugerencia cariñosa. Si no tienes tiempo para leer, como es lógico, acércate a la librería de tu barrio, compra el libro de Pennac, y empieza por leer el capítulo 49 en las páginas 120 y 121. Ya me dirás tu opinión después ¿Vale?

 

Pablo Pascual Sorribas
Maestro, licenciado en Historia y logopeda

Per Sant Jordi muntem la paradeta

Tornem a sortir al carrer per Sant Jordi!!!

Com l'any passat, el proper 23 d'abril l’AMPA posarà una parada de llibres al carrer del Carme (Plaça Gaudí), on podreu trobar una àmplia oferta de llibres infantils i juvenils, així com títols per adults.

Ens hi podreu trobar des de les 9 del matí fins a les 8 del vespre.

Us hi esperem!!!